Breu història de la pilota valenciana.

Nombroses cultures i civilitzacions d’arreu del món s’han significat per la pràctica de distintes modalitats de jocs de pilota a mà. La investigació arqueològica i etnogràfica ha revelat que civilitzacions i pobles com els olmeques, els maies, els esquimals, els perses, els egipcis, els japonesos, els grecs i els romans, van practicar jocs de pilota a mà (Scrambler, 2005). Cada un d’aquests pobles va crear estils de joc propis en els seus territoris, adaptats a la seua idiosincràsia i a les seues particulars condicions naturals i culturals.

Fris Grec “Feninde”.   Fotografia: Oradea Photographer

Aquests jocs eren tan sols una diversió i mai van donar lloc a competicions regulars (Le Floc’hmoan, 1965). Tot i que, en la major part dels llocs, aquestes pràctiques lúdiques i culturals s’han perdut en la nit dels temps, encara subsisteixen en algunes regions jocs de pilota a mà. Així, trobem la Pilota Basca, que gaudeix d’un enorme arrelament a Euskal Herria (País Basc, Iparralde i Navarra), La Rioja, Burgos, Sòria i altres regions limítrofes i que es practica fins i tot en altres països del món, on ha estat portada per l’emigració (Toulet, 1979; Sabalo, 2003); el pelotamano, una modalitat de joc directe que encara avui manté un centenar de jugadors a l’illa Canària de Lanzarote (Hernández Auta, 1989), i la pilota valenciana, que es continua practicant a les terres de l’antic regne de València (Almela i Vives, 1960; Millo i Casas, 1976). Aquestes tres modalitats esportives tenen un origen grecoromà. El poble romà va prendre molts costums dels grecs i va ser responsable de la seua expansió per tots els confins de l’Imperi. Això va propiciar que a França el «jeu de paume» gaudira de gran acceptació entre totes les classes socials.

Jeu de Paume, sXVII França. Fotografía:  rue89.nouvelobs.com

D’aquesta manera, la pilota a mà va arribar a terres valencianes de la mà dels cavallers originaris de la Provença, que acompanyaven el rei Jaume I en la seua conquista i, per això, les primeres referències del joc de pilota a les comarques valencianes les trobem a les acaballes del segleXIII, en concret, la menció a la placeta del Jugador de Pilota a Alcoi, poc temps després de l’atac d’Al-Azraq a la vila, l’any 1276 (Conca Pavia i altres, 2003; Tormo Colomina i altres, 2006). Tanmateix, en el segle XIV, l’humanista Arnau de Vilanova no va recomanar la pràctica d’aquest joc al rei Jaume II per no considerar-lo un joc propi de reis (Agulló Albuixech i Agulló Calatayud, 2009), i el frare Sant Vicent Ferrer es va encarregar de lloar entre el poble pla les bondats d’un divertiment com el joc de pilota, en una època marcada per les guerres i les epidèmies constants. Això no obstant, la popularitat de la pilota va arribar a ser tanta, que va ser considerada com un factor d’agitació social, per la qual cosa es van proclamar nombrosos edictes perquè es prohibira jugar al carrer, a ciutats com ara Alcoi, Elx, Castelló o Gandia, entre d’altres. En aquest sentit, és especialment significatiu el bàndol de la ciutat de València de l’any 1391, que va provocar abundants aldarulls i rebomboris. Aquesta situació va propiciar que els «trinquets» (espais tancats i coberts específics per a la pràctica de la pilota) deixaren de ser utilitzats en exclusivitat pels nobles, i foren progressivament ocupats per les classes populars (Iñurria Montero, 1987). En el segle XV, l’erasmista Joan Lluís Vives es va dedicar a estudiar els costums del poble, i féu especial insistència en la Pilota Valenciana, que va comparar amb les modalitats que es jugaven a París i Bruges (Desees, 1967). Des de llavors i fins al 1936, coincidint amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, el joc de pilota va gaudir de gran popularitat a les terres valencianes; es van construir multitud de trinquets i aquesta transcendència es va reflectir en nombroses referències periodístiques, literàries i artístiques (Alabau i altres, 1999; García Frasquet, 2005). El règim de Franco va constituir un obstacle per a la pervivència del joc de pilota, en observar amb desdeny una pràctica de fort arrelament popular, en la qual s’utilitzava la llengua valenciana, i, a més, en no considerar els trinquets un lloc recomanable per als valencians que presumien de catòlics, per ser un lloc en què es travessava i es sentien blasfèmies (Llopis Bausset, 1987). La dictadura franquista va mostrar un desinterès, quan no la censura o persecució oberta dels practicants o assistents als jocs de pilota (Conca Pavia i altres, 2003). Amb els inicis del desarrollismo, les classes més acomodades li van donar l’esquena al joc de pilota a mà, en considerar-lo propi de gent de classe social baixa. Altres causes que van contribuir a la pèrdua d’importància de la Pilota Valenciana van ser el trànsit rodat, les noves construccions amb finestres de vidre, l’enllumenat i els ornaments, la televisió i la introducció d’esports aliens i la manca d’ajudes i de protecció oficial (Llopis i Bausset, 1987; García i Frasquet i Llopis i Bausset, 1991).

Trinquet Pelayo, 1980. Fotografia: Paco Durà

Encara que, en l’actualitat, la Pilota Valenciana es veu acompanyada de certes etiquetes i condicionamentsque impedeixen l’expansió de la seua pràctica com un esport modern i limiten la seua repercussió social, entre elles que és un esport de regles de difícil comprensió, que interessa fonamentalment a persones majors o que danya les mans dels seus practicants (Agulló Calatayud, 2003), hi ha determinats elements que conviden a l’optimisme, ja que amb l’arribada de la democràcia, molts ajuntaments del País Valencià han optat per recuperar la pràctica de la PilotaValenciana com un dels seus senyals d’identitat més preats. En aquest context, va emergir en la dècada dels 70 la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor «El Genovés», que és considerat el millor pilotari dela història, capaç d’alçar passions en els trinquets, i que va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta (Mollà Orts,1994). A més, es deixa sentir la labor duta a terme per la Federació de Pilota Valenciana, tant amb la creació de nombroses escoles destinades a la població més jove, com per mitjà de l’organització d’un elevat nombre de campionats. També destaca la posada en marxa d’iniciatives que han permès la introducció de la Pilota Valenciana en el medi escolar. Així, la Generalitat Valenciana, mitjançant l’Ordre de 2 de març de 2000 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, va establir una sèrie de decisions amb l’objectiu d’introduir, promocionar i facilitar que el joc de pilota pogués ser una realitat en els centres educatius valencians amb la construcció d’unes instal·lacions específiques (mòduls de frontó, trinquet i galotxeta) dins la zona docent gimnàs poliesportiu (Durbá i Cardó, 2000; Conca Pavia i altres, 2003). També diverses iniciatives han permès la recuperació de modalitats quasi desaparegudes i la incorporació a la seua pràctica de col·lectius, com ara les dones o les persones amb algun tipus de discapacitat física o sensorial (Naia Nogueroles, 2007).

Trinquet de la ciutat de la pilota. Fotografia: FPV

Victor Agulló Calatayud

 

 

 

Enllaços relacionats:

Ducumental radiofònic El Mural de la pilota valenciana:

Per a llegir articles d’història de la pilota als pobles, punxeu ací:

. Articles d’història de la pilota als pobles valencians

Per a llegir articles i entrevistes sobre pilotaris que han marcat la històrica del nostre esport, punxeu ací:

. Pilotaris històrics

Altres Articles:

Orígens del dia de la pilota, per Víctor Iñúrria

. La història de la Feninde, per Víctor Iñúrria

Enciclopèdia de la pilota. Per a vore els vídeos punxeu ací:

. Vídeos enciclopèdia de la pilota